Quant dura la brossa al mar?

A la nostra llista, Pot de vidre és el que dura més: > 1.000.000 anys. Després venen Full d'estany (> 1.000 anys) i Fil de pescar (> 600 anys).

A la nostra llista, Caixa de cartró és el que es descompon més de pressa: > 2 setmanes. Després venen Bossa de paper (> 1 mes) i Samarreta de roba (> 1 mes). Fins i tot aquests elements poden perjudicar la vida marina mentre hi romanen.

> 450 anys, segons Florida Department of Environmental Protection (Northwest District), information sourced from the US Environmental Protection Agency Gulf of Mexico Program. Com altres plàstics, no desapareix mai del tot: es trenca en microplàstics cada vegada més petits. El tap dura encara més temps a la nostra llista: > 500 anys.

> 100 anys. European Commission, Speech Repository dona un interval, i nosaltres en mostrem la xifra més baixa. Una bossa flotant s'assembla a una medusa, per això les tortugues marines se la mengen.

> 600 anys, el més llarg de qualsevol article de plàstic de la nostra llista. Els fils perduts continuen atrapant animals durant anys; per això obtenen la puntuació màxima d'impacte sobre la fauna (3 de 3) a la nostra escala.

> 10 anys (U.S. National Park Service, First State National Historical Park (Junior Ranger Online)). El filtre sembla de cotó, però és de plàstic, concretament d'acetat de cel·lulosa, i allibera substàncies químiques tòxiques a l'aigua durant tot aquest temps. Obté la puntuació màxima de toxicitat (3 de 3) a la nostra escala.

> 200 anys (Florida Department of Environmental Protection (Northwest District), information sourced from the US Environmental Protection Agency Gulf of Mexico Program). L'alumini allibera poca toxicitat, però les llaunes trencades i les obertures poden tallar o atrapar animals petits.

> 1.000.000 anys (U.S. National Park Service, First State National Historical Park (Junior Ranger Online)). El vidre està fet de minerals i no enverina l'aigua, però pràcticament no es descompon, i el vidre trencat talla.

> 50 anys (Florida Department of Environmental Protection (Northwest District), information sourced from the US Environmental Protection Agency Gulf of Mexico Program). L'escuma es desfà en petites boletes blanques que els ocells i els peixos confonen amb menjar. Una capsa d'escuma dura > 50 anys i una boia d'escuma, > 80 anys.

> 450 anys, segons Ville d'Osny (French municipal government). Les mascaretes d'un sol ús estan fetes de polipropilè, un plàstic, i les gomes de les orelles poden enredar ocells i altres animals.

> 450 anys (Florida Department of Environmental Protection (Northwest District), information sourced from the US Environmental Protection Agency Gulf of Mexico Program). Els bolquers d'un sol ús contenen capes de plàstic i gel absorbent, per això poden durar moltes vides humanes.

> 200 anys (U.S. National Park Service, First State National Historical Park (Junior Ranger Online)). Les palletes són tan lleugeres que el vent i la pluja les transporten fins als rius i el mar, on es trenquen en microplàstics.

NOAA Marine Debris Program blog (US National Oceanic and Atmospheric Administration) diu que els globus poden durar anys, sense donar una xifra concreta, per això escrivim «molts anys» en lloc d’inventar-ne una. Els animals poden confondre els trossos de globus amb menjar, i les cintes se’ls poden enredar al voltant.

El paper desapareix ràpidament: Diari (> 6 setmanes), Caixa de cartró (> 2 setmanes), Bossa de paper (> 1 mes). Les tintes, la cola i els recobriments de cera continuen contaminant mentre això passa.

Les fibres naturals es podreixen força ràpid: Samarreta de roba (> 1 mes), Mitjó de llana (> 1 any), Guant de llana (> 1 any). La roba feta de polièster o niló és de plàstic i allibera fibres diminutes amb cada rentada.

14 dels 31 articles de la nostra llista duren més de 100 anys, i 2 d'ells, més de 1.000 anys.

A la nostra llista: Bric de llet, Diari, Samarreta de roba, Bossa de paper, Caixa de cartró. Fins i tot aquests poden fer mal als animals mentre suren, i les seves tintes i recobriments romanen a l'entorn.

Vol dir «més de». Quan una font dona un interval, mostrem la xifra més baixa amb «>», perquè cap article sembli més segur del que indica la font. La pàgina de cada article mostra l'interval complet, les paraules de la font i un enllaç.

Normalment, sí. La descomposició necessita llum solar, escalfor i microorganismes, i les profunditats del mar són fosques i fredes; per això els residus que s'enfonsen poden durar més que les durades de la majoria de gràfics. Aquestes durades són estimacions per a condicions habituals.

Són semblants, però no exactament iguals: l'aigua dolça, la temperatura i la llum solar canvien la velocitat a què es descomponen les coses. La majoria dels residus que arriben al mar han baixat primer per un riu, així que mantenir nets els rius també protegeix l'oceà.

La descomposició depèn de la llum solar, la temperatura, l’oxigen i els microorganismes; per això, el mateix element dura més en aigua freda i fosca que en una platja assolellada. La majoria de xifres provenen de gràfics educatius, no de mesures exactes de laboratori. Mostrem la xifra més baixa que dona cada font, amb el signe “>”, perquè res sembli més segur del que és.

Al mar, la bossa de plàstic: dura > 100 anys i obté 8/10 a la nostra escala, mentre que una bossa de paper es descompon en > 1 mes i obté 1/10. Tot i això, fabricar bosses de paper requereix més recursos, així que la millor bossa és la que reutilitzes moltes vegades.

Una ampolla de plàstic dura > 450 anys i es trenca en microplàstics (puntuació: 8/10). Una llauna dura > 200 anys (puntuació: 6/10). Un pot de vidre dura > 1.000.000 anys, però no és tòxic (puntuació: 5/10). Una ampolla reutilitzable és millor que les tres.

Sí. Un got d'escuma dura > 50 anys (puntuació: 7/10) i es desfà en boletes que els animals s'empassen; un bric de llet es descompon en > 3 mesos (puntuació: 1/10).

Per al mar, sí. Un bastonet de gelat pintat dura > 13 anys i un llapis, > 13 anys, mentre que una forquilla de plàstic dura > 200 anys. La fusta encara pot portar pintura i cola, però no es converteix en microplàstics.

Perquè la puntuació no depèn només del temps. El vidre obté 4 de 4 per la seva durada, però 0 de 3 per la toxicitat i 1 de 3 per l'impacte sobre la fauna. Una ampolla de plàstic obté 4 per la seva durada, 2 per la toxicitat i 2 per l'impacte sobre la fauna, perquè es trenca en microplàstics que els animals s'empassen.

Sí. Una bota de cautxú dura > 50 anys, i el cautxú es desgasta fins a convertir-se en partícules petites i allibera substàncies químiques; per això obté 2 de 3 en toxicitat a la nostra escala.

Sobretot, els elements que els animals s’empassen o amb què queden atrapats: Fil de pescar, Mascareta, Globus. Els fils de pesca i les cintes dels globus s’enrotllen al voltant d’aletes, extremitats i becs, i les tortugues confonen les bosses de plàstic amb meduses.

El Marine Debris Program de la NOAA explica que una bossa flotant s'assembla a una medusa, un dels aliments preferits de les tortugues marines, i sovint se l'empassen abans d'adonar-se de la diferència. El plàstic no es pot digerir: pot bloquejar l'intestí i fer que l'animal se senti tip mentre es mor de gana.

S'enrotlla al voltant d'aletes, aletes natatòries, ales i becs, i talla cada vegada més a mesura que l'animal neda o creix. El fil de pesca dura > 600 anys, de manera que un sol fil perdut pot atrapar un animal rere l'altre.

Sí. NOAA Marine Debris Program blog (US National Oceanic and Atmospheric Administration) adverteix que els animals poden confondre els globus amb menjar i que empassar-se’ls pot provocar lesions internes, inanició i la mort. Les cintes dels globus són fils que també es poden enredar al voltant dels animals, i un globus alliberat sempre acaba caient en algun lloc, sovint al mar.

Una mascareta d'un sol ús està feta de polipropilè, un plàstic que dura > 450 anys, i les gomes elàstiques de les orelles poden enredar ocells i altres animals. Talla les gomes i llença les mascaretes usades a una paperera tancada.

L'escuma de poliestirè es trenca molt fàcilment en petites boletes. Els animals se les empassen i, com altres plàstics, poden transportar substàncies químiques. A la nostra escala, l'escuma obté 2 de 3 en toxicitat.

A la nostra escala, Burilla és l'únic article amb la puntuació màxima de toxicitat, perquè el seu filtre allibera nicotina i metalls pesants. 12 articles més obtenen 2 de 3, principalment plàstics, escuma i cautxú.

Sí. Un estudi de 159 esculls de la regió d'Àsia-Pacífic va trobar que el risc de malaltia augmentava aproximadament del 4% al 89% quan els coralls estaven en contacte amb plàstic (Lamb et al., Science, 2018). El plàstic ratlla els coralls, bloqueja la llum i pot transportar gèrmens.

S'han trobat microplàstics en marisc, sal marina i aigua potable. Els científics encara estudien els seus efectes sobre la salut humana, però evitar que el plàstic arribi al mar és la manera més segura d'evitar que arribi als nostres plats.

Les tortugues marines, els ocells marins, les foques, les balenes i els peixos. S'empassen residus que confonen amb menjar o s'enreden amb fils i xarxes. A la nostra llista, els articles amb la puntuació màxima d'impacte sobre la fauna són Fil de pescar, Mascareta, Globus.

Sí. El filtre és de plàstic (acetat de cel·lulosa) i allibera nicotina, arsènic i metalls pesants. En un estudi de laboratori, el lixiviat d’aproximadament una burilla fumada per litre d’aigua va matar la meitat dels peixos de prova en 96 hores (Slaughter et al., Tobacco Control, 2011).

Suma tres parts: quant temps dura l’element (0 a 4), la seva toxicitat (0 a 3) i el perjudici que causa a la fauna (0 a 3), fins a un màxim de 10. És l’escala pròpia del joc per comparar elements, no un índex oficial.

No ben bé. La llum solar i les onades trenquen el plàstic en trossos cada vegada més petits anomenats microplàstics, i la NOAA diu que potser el plàstic no desapareix mai del tot. Els temps dels elements de plàstic són estimacions de quan es fragmenten, no de quan desapareixen.

El Servei Oceànic Nacional de la NOAA defineix els microplàstics com a fragments de plàstic de menys de cinc mil·límetres de longitud. Provenen de la descomposició de residus més grans i d’elements com les fibres sintètiques; els peixos, les aus marines i altres animals se’ls empassen.

La majoria comencen a terra: deixalles, contenidors desbordats i abocadors mal gestionats, que el vent, la pluja i els rius transporten. Els vaixells i la pesca hi afegeixen xarxes, fils i boies perduts.

No gaire. L'informe del 2015 del Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient sobre els plàstics biodegradables va concloure que molts necessiten la calor del compostatge industrial, per sobre dels 50 °C, una temperatura que el mar gairebé mai assoleix, i que substituir-los no reduiria significativament el plàstic que arriba a l'oceà.

No és una illa flotant de residus. La NOAA descriu les illes de residus com a zones on els corrents oceànics acumulen deixalles, sobretot petits fragments de microplàstic dispersos per l'aigua, més semblants a grans de pebre en una sopa que no pas a una cosa que es pugui retirar amb una xarxa.

Amb prou feines. Són massa petits i estan massa dispersos per poder-los filtrar, així que la solució real és impedir que els residus grans arribin al mar i es trenquin.

Es descompon en setmanes o mesos, però les tintes i els recobriments de cera encara contaminen, i una bossa xopa pot asfixiar animals petits durant un temps. És millor reciclar el paper que llençar-lo.

Es podreixen molt més de pressa que el plàstic, però els tints, la pintura, la cola i els tractaments de la fusta es filtren a l’aigua, i la roba solta pot atrapar animals.

El vidre no enverina l’aigua, però pràcticament no es descompon mai: el Servei de Parcs Nacionals dels EUA diu que un pot de vidre pot trigar un milió d’anys. Els trossos trencats poden ferir animals i persones.

Rebutja els plàstics d’un sol ús sempre que puguis, porta una ampolla i una bossa de roba, llença els residus a una paperera tancada, no llencis mai bastonets de cotó ni tovalloletes pel vàter, endú-te els fils de pesca i participa en una neteja de platja o de riu.

A una paperera tancada, mai al vàter. Els bastonets i les tovalloletes llençats pel vàter poden travessar les depuradores i arribar als rius i al mar. Talla primer les gomes de les mascaretes.

Emporta-te'l a casa, talla'l en trossos curts i llença'l a les escombraries, o utilitza un contenidor de reciclatge de fils de pesca si el teu port o botiga de pesca en té un. No el deixis mai a les roques ni als molls.

Busca un grup local o una jornada de neteja, com ara l'International Coastal Cleanup, que se celebra cada setembre. Porta guants, deixa les agulles i altres objectes perillosos als organitzadors i compta el que trobis: aquestes dades ajuden els científics.

Sí. Cada article que reculls ja no pot fer mal a un animal ni convertir-se en microplàstics. Un tap d'ampolla retirat avui és un tros menys de plàstic al mar durant > 500 anys.

Veient-ho i fent alguna cosa per solucionar-ho: passejant per la platja amb una persona adulta, separant les deixalles a casa i preguntant on va cada objecte després de llençar-lo al contenidor.

Porta una ampolla, un got i una bossa reutilitzables; rebutja les palletes i els coberts de plàstic que no necessitis; tria productes amb menys embalatge; i repara o dona les coses en lloc de llençar-les.

De 13 fonts públiques, principalment organismes governamentals i educatius: el Programa del Golf de Mèxic de l’EPA dels EUA, la NOAA, el Servei de Parcs Nacionals dels EUA, la Comissió Europea, el govern del Regne Unit i altres. La pàgina de cada element n’indica la font, en cita el contingut i hi inclou un enllaç.

Sí. La taula completa amb les durades, els materials, les puntuacions d'impacte i les fonts és a code4ocean.com en formats JSON i CSV. Cada fila indica i enllaça la font original; cita-la, si us plau, quan utilitzis una xifra.

Només afegim un article quan una font pública dona una xifra que podem citar i enllaçar. Quan en trobem una, l'article s'incorpora a aquesta guia i al joc.

L'equip que hi ha darrere de Save the Fish, un joc de trencaclosques per a mòbils de l'estudi Code4Ocean. Fem jocs, no som científics; per això cada xifra enllaça amb la font pública d'on prové.

A Save the Fish dibuixes murs de bombolles per evitar que aquests elements caiguin sobre els peixos i els coralls. El joc també mostra una dada real sobre un d’ells, amb la seva font, perquè els jugadors aprenguin mentre juguen.